CAPULLADES ( LA EXPERIÈNCIA HOSPITALÀRIA)

Just acabo de sortir de l’Hospital de Mataró, on m’han intervingut, després de 17 mesos de espera angoixosa i una entrada per urgències fa ja tretze mesos, d’una colecistectomia  (Pels no entesos, pedres a la vesícula biliar), la experiència ha estat traumàtica com qualsevol intervenció quirúrgica, però mes encara si tenim en compte que ja fa tres setmanes vaig tenir que donar un “Toc” perquè es recordessin de la meva existència donat que ja feia més de dos anys que estava a l’aguait (Llavors no hi havien restriccions com ara diuen que hi han). Tenint en compte que el problema podia haver acabar en una pancreatitis o alguna cosa pitjor en qualsevol moment, el tema no deixa de ser greu i possiblement denunciable. Però també ho és el fet, de que el metge (Posant-hi tota la seva bona voluntat) quan es va assabentar de la llarga espera (Deguda a la burocràcia fatídica de l’Hospital de Mataró) em va ingressar d’urgències fa dues setmanes i al cap de tres dies, avergonyit em va enviar cap a casa dient que no hi havia quiròfan perquè els tenien tancats “Per vacances de Setmana Santa”!!

Tot i això el passat dia 2 em van intervenir i a conseqüència de la llarga espera el meu post-operatori és més delicat del que hauria estat necessari ja que la tal “Vesícula” tenia unes proporcions, una càrrega de “pedres” i un adheriment a les parets fora del normal degut a la llarga espera i una intervenció que normalment triga quaranta cinc minuts, va  complir-se en més de dues hores.

Fins aquí, res a dir, encara que hauria de dir moltes cosses, però el cas és que des de abans de que tingués aquest problema (cap l’any 2008) ja en tenia un altre de greu: Necessito dues pròtesi de maluc (Una per cada costat), la primera, la de la dreta (Maluc més greu) encara la estic esperant i això que a l’any 2009 em vaig passar sis mesos fent magnetoteràpia i micro-ones i no se quantes capullades més que no van servir per res, la de la cama esquerra, sortosament el passat Novembre la veren canviar. Ara no sé ja que fer perquè em facin la que de veritat em fa mal, el metge em diu que reclami per escrit,  que la burocràcia es la que mana, i que a més només poden fer-ne cent aquest any, no hi ha pressupost per més. ¿Serè jo un dels cent afortunats? ¿Podré tornar a ser plenament actiu i podré tornar a generar riquesa per aquest País? ¿Seguiré sent un paràsit que depèn en part de l’ajut de l’administració? La resposta és: No en tinc ni idea, però per si un cas faré avui una primitiva a veure si em puc operar per la privada.

Mentrestant us comentaré el que he vist a l’Hospital:

He vist infermeres perdent el temps parlant de les seves cosses personals quan els pacients les necessitaven. He vist llençar material sense cap necessitat, ha vist habitacions amb cartells que diuen” Màxim dues visites” plenes amb fins i tot dotze persones dins per veure a un sol pacient . He vist nens patinant amb “scateboard” per les sales d’espera i pels passadissos de les habitacions. He vist visites que es dutxaven a l’habitació del malalt. He vist un grup de immigrants muntar una Haima al pati de l’hospital i uns altres fent una barbacoa, he vist pacients amenaçar a infermeres perquè volen canviar d’habitació, he vist altres que no tenen quasi res (O alguna cosa lleu, o pre-operatoris) compartir habitació amb pacients que cada quinze minuts s’ho fan al damunt  i es passen la nit cridant que volen la “Cunya” sense deixar dormir a ningú (Ho he patit en primera persona). He vist pacients sagnant a les tres de la matinada i una infermera que ha trigat més de deu minuts a atendre la trucada, l’hi ha donat una esponja seca tot dient: “Netegis” (Cas real viscut per mi). He vist un company d’habitació de més de vuitanta anys amb el “Paquet” ple d’excrements a les dues del matí, que no l’han canviat fins les dotze i mitja del migdia. He vist gent robar material dels carrets auxiliars que hi han als passadissos. He vist fins i tot a un repartidor de Pizzes entrar en una habitació a les onze del vespre.

Totes aquestes bajanades ens costen molts diners a tots, ja no vull parlar de les prescripcions de medicaments que només afavoreixen a les farmacèutiques. La meva Mare que te noranta anys, l’altre dia l’hi vaig descobrir a casa seva una caixa de més de quinze kilograms de pes, on guardava tots els medicaments que li donaven a la farmàcia gratuïtament i que no prenia perquè no sabia o no recordava com i quant ho havia de fer, alguns eren caducats, molts encara hi havia el preu, i com a detall us diré que hi havien entre d’altres més de quinze capses noves per encetar i caducades d’un medicament que valia 41 Euros cada capsa que servia per l’osteoporosi. Que evidentment no pren i que evidentment no deu necessitar, donat que l’osteoporosi la té igual que la tenia fa dos anys. Allà hi han a càlcul meu, més de sis mil Euros en medicaments, si això o extrapolem, no em vull imaginar quants diners surten per aquí, que no es perden. Clar, van a omplir les butxaques de les Multinacionals farmacèutiques  i més que probable, d’algú més que encara que m’ho imagino, no puc dir.

Mentre seguirem esperant que ens operin d’allò que necessitem i esperarem un, dos o tres anys, el personal sanitari, “Passarà de tot” perquè li congelen el sou, sense adonar-sen de la gran sort que tenen de tenir un sou. Els immigrants de qualsevol pelatge, sense haver contribuït encara ni a la gloria ni a la desgràcia del nostre País, tindran dret a que els intervinguin del que faci falta, a ells i a tots els seus parents, no sigui que ens diguin insolidaris, la gent seguirà abusant dels sistema Sanitari i de les Urgències cada cop més. I els idiotes de sempre seguirem pagant i aguantant el temporal tot dient que no és just, però que ningú sortirà al carrer a tallar cap coll, no sigui que perdi la feina, se’l mirin malament i a final de més no pugui pagar la Hipoteca, en definitiva la covardia no es pot curar però te dret a rebre qualsevol prestació de l’Estat, encara que amb qualsevol altre nom.
I quan vaig fer un comentari al respecte de tot això només em varen dir: “Tu calla, això et passa per votar a l’Artur Mas”