Durant molts anys vaig creure molt càndidament que el nostre món funcionava segons els meus paràmetres: El Sol sortia per l’Est i es posava per l’Oest, el dia tenia vint-i-quatre hores, el fer el be sempre era millor que fer el mal i que les cosses bones sempre tenien en seu reconeixement.
Mes tard a la meva època d’estudiant, em vaig empassar molts, moltíssims llibres de ciència, filosofia, història, els Proust, Freud, Kant, Descartes, Epítet de Frígia, Heràclit, Nietzsche i tants d’altres formaven part de la meva família estudiantil i certament referendaven d’una forma o altre el meu pensament i creia estar en lo cert, trepitjant per camí segur.
Més endavant quan vaig deixar els meus estudis formatius, em vaig dedicar a estudiar secretament i per afecció profunda les religions monoteistes i el seu impacte en la Societat mediterrània, la Inquisició (Em nego a nomenar-la Sagrada o Santa) Les bruixes i la seva influencia a la medicina contemporània i alguna que altre cosa més... Tots aquells més de quatre-cents llibres (Que encara conservo juntament amb un parell o tres de milers més) van donar més consistència encara al meus pensaments, i així vaig viure fins que un bon dia vaig creure’m a prou capacitat per escriure el primer llibre.
Com perfeccionista i exigent amb mi mateix, vaig llavors iniciar un procés intens d’investigació: Científica, urbana, física, química...Vaig fer dissenys de enginys que certament poden ser viables i útils per a la societat, vaig esbossar personatges i els vaig recrear en alguna il·lustració, em vaig imaginar paisatges i vestimentes, i després de més de cinc anys estudiant el cóm i el perquè, vaig veurem en cor de començar el relat del primer llibre, amb un sac d’idees molt ben carregat.
Al cap de dos anys més ja tenia un llibre de més de sis-centes pàgines (Quasi set-centes) Una historia plena de detalls, d’invents, de situacions, que repassava la realitat de la nostra Societat des del punt de vista d’un poca pena que vivia en un segle futur. Com a Pare i Mare, el meu llibre em va agradar molt (Que s’ha de dir...) era una historia honesta, sorprenent, una mica surrealista, amb tots els elements que la fan atractiva: Intriga, acció, una punta d’erotisme solapat, ciència, historia, art, humor, filosofia, religió, política i polèmica. El llibre era (es) tota una meravella pel lector que queda enganxat a la primera pàgina.
Llavors va començar lo més difícil cregut jo innocentment que era la part fàcil: Intentar que algun editor li agradés. Això es va convertir en una missió impossible. Per contra, el que veia publicat al carrer (Criteri encara en tinc) no anava més enllà de senzills pamflets, però no hi havia forma (I de moment encara segueix sent missió impossible) de que ningú s’interesses pel llibre. Llavors vaig tenir una idea genial: El portaria a un Concurs. I així ho vaig fer; desprès d’estudiar molt be tots els concursos literaris del moment finalment vaig decidir que un organitzat per una Caixa d’Estalvis del Vallés (Ara rejuntada amb unes altres), dotat amb seixanta mil Euros, era l’adient. Les seves bases eren sencilles: Envia sis exemplars facsímils de l’obra a una cara relligat abans del dia tal i llestos. Així ho vaig fer vaig imprimir amb la meva “Laser” els sis exemplars: Quasi quatre mil pàgines. Els vaig relligar jo (Una habilitat que vaig aprendre de jove però que no per això em sigui fàcil) i com que tenien cert gruix i pes (Uns cinc kilograms cadascun) els vaig fer retractilar amb plàstic transparent a casa d’un amic impressor. L’obra quedava plenament presentable i així, complint amb els requisits vaig fer la inscripció.
Un bon dia al cap d’unes setmanes fullejant La Vanguardia, vaig veure anunciat a bombo i platets que el Premi, l’hi havien concedir a un escriptor Mallorquí recentment traspassat, ell ara era el propietari dels seixanta mil euros i del mèrits de ser el triomfador. Jo, com admirador de la seva Obra literària, vaig pensar d’immediat: “Ho te ben merescut, per això ell és qui és i jo soc un principiant”
Al llarg del mati vaig rebre una trucada des de la Secretaria de la Caixa demanant mol amablement que recollís els llibres el més aviat possible, sota amenaça de llençar los si no ho feia. Aquell mateix matí em vaig arribar a Sabadell i vaig fer-me amb els trenta kilograms de llibres, i amb cara de sorpresa i de indignació vaig tornar cap a casa: Seguien amb el retractilat sense trencar cap d’ells: Ningú havia tingut ni tan sols l’encert de fer veure que l’havien fullejat.
Després d’això em ric a la cara de qualsevol escriptor que ara comença a remenar la cua perquè s’acosta Sant Jordi i els nomeno “El dia de la Marmota” que és quan es mou el cul per vendre un llibre un cop l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada