LA FRENADA

Una vegada, ja fa d’això un quants anys em vaig fer soci d’un gimnàs, a Barcelona.

Era un lloc on el nivell de les persones que hi havia era certament interesant, gent educada, neta, ben vestida, els aparells eren nous de trinca i començava llavors a estar e moda posar un monitor gegant al davant de la cinta per córrer on s’hi projectaven videoclips de la MTV i d’altres. Les normes eren estrictes, a part de les lògiques de sentit comú com son anar net i polit, n’hi havia d’altres, unes com tancar les taquilles amb clau amb tota la roba personal dins, eren de sentit comú, altres no tan com ho era la prohibició de portar mitjons blancs, o no portar-hi nens menors de 12 anys, cosa que era reservada per cada primer diumenge de cada mes.

Els monitors eres d’una capacitat professional contrastada (Ja ho podien ser, perquè qui volgués els seus serveis havia de amollar 36 euros l’hora) i els que vigilaven pel nostre ben estar, gent impecablement vestida i ambdós sexes tenien la qualitat que eren de molt bon veure.

Entre els socis que coincidíem hi havia de tot: Metges, advocats, fotògrafs de moda, actors, actrius, models, polítics... Però allà amb roba de gimnàs érem tots iguals i convivíem en gran harmonia, tinguéssim el futur o el passat més o menys gris, brillant o negre tant l’hi feia, el gimnàs ens agermanava.

Un bon dia varen obrir un altre centre de la mateixa franquícia, molt més proper a on jo tenia llavors el meu estudi, i això vaig pensar, que em podria permetre anar-hi a peu, sense cap necessitat de desplaçaments llargs,  fins i tot era tant proper que em podia permetre el luxe de anar-hi a dinar cada dia. No cal dir que el lloc era espectacular, els equipaments de cine, i el restaurant amb una cuina delicadament natural i adaptada a la gent que hi anava, tant per la seva capacitat adquisitiva com per les seves necessitats alimentàries sempre sanes.

Al ser pertànyent a la mateixa cadena, les normes eren les mateixes i sense cap mena d’entrebanc vaig tenir totes les facilitats per fer el trasllat: La quota (Que era anual) va ser la mateixa, el abonament inicial, em va comptar com a pagat i la taquilla amb clau pagada per anys també, no me la varen cobrar. Fins i tot el meu entrenador personal (PT) em venia expressament des de l’altre Centre quan jo li demanava per alliçonar-me en moments puntuals. Tot era perfecte i al poc temps ja tenia un cop més la meva colla que sempre coincidíem en horaris, gustos i si més no pensament, elucubràvem mentre fèiem córrer centenars de kilòmetres en bicicleta, cinta o ens deixàvem els abductors en la “màquina assassina”.

Un bon dia poc més d’un any de ser-hi, en arribar al vestidor suat per la feina ben feta  no em vaig adonar el que hi havia al terra, agafant la meva tovallola, les xancletes i el gel de dutxa em vaig ficar directament dins de aquell receptacle on sortia aigua perfectament temperada per tots costats a modus de túnel de rentat de cotxes. Quan vaig sortir, i em disposava a vestir em vaig fixar que al terra, just al davant de la meva taquilla, algú hi havia deixat uns calçotets que varen quedar tan mal (o ben) posats que el primer que em  va venir a la cara va ser la frenada marró que hi tenien pintada (Llepet, per qui no ho hagi entès). Amb molt fàstic i com vaig poder els vaig decantar,  si no ho feia no podia obrir la taquilla. Però al temps una veu al darrera em va dir: “Que coño estàs haciendo?”

Era l’autor del llenç que em reprimia per decantar la roba d’un lloc que semblava que ell considerava de la seva propietat, donat que l'havia deixat molt ben senyalada. Per deixar m’ho més clar hi va afegir:”Yo pago como tu, soy tan socio como tu y tengo los mismos derechos, y mi ropa està aquí porquè he llegado antes”.

Educadament li vaig recordar les normes del lloc. Va seguir amb allò de que ell pagava. Educadament li vaig mostrar que la taquilla era meva i aquella fastigosa peça de roba entorpia la porta. Va respondre que havia arribat primer.

A la tercera li vaig dir que era un porc fill de la gran puta, en un intent de parlar el seu llenguatge, allò ho va entendre tant be que al moment vaig sentir l’impacte d’un puny tancat al ben mig de la meva cara, però els meus reflexes que per llavors no eren dolents van ajudar-me a esquivar-lo una mica, no del tot, de tal forma que l’agressor que no era precisament una persona prima, va perdre l’equilibri i anant  pel terra els seu cap va aterrar a la cantonada d’un banc i se'l va obrir . El pollastre que es muntar, ja os el podeu imaginar. Tot i així la vida quasi sempre injusta, va fer que la Direcció del lloc prengués partit a favor del meu agressor (Encara ara no entenc el per què) Jo vaig rebre una amonestació i em varen convidar a canviar un cop més de centre afegint que la mena de gent que freqüentava aquell lloc degut a la proximitat que tenien amb certs comerços dedicats a la venda a l’engròs de roba, feien que el públic fos “Diferent”.

Jo discretament vaig renunciar a la meva taquilla i a unes xancletes que em vaig oblidar dins, també a la resta de quota anual no consumida., i des de llavors que no he tornat a anar a un gimnàs .

Ara fa poc temps un dia vaig passar-hi per allà a peu i el lloc ja era tancat, per la reixa vaig apreciar que d’això ja feia molt temps, els vidres eren trencats, la pols i les cartes s’apilonaven al terra... I també per casualitat vaig coincidir als pocs dies amb un dels Socis que com jo anàvem allà, i recordant els bons moments tot parlant em va comentar: Si, ja van tancar quasi farà dos anys, no hi anava bona gent i la cosa va anar minvant fins veure’s obligats a tancar, jo els hi vaig portar els temes jurídics i la cosa no va acabar gens be.

Aquesta història es real, qui tingui més curiositat li puc donar noms i cognoms privadament perquè pugui constatar la. Però el que sí que vull explicar i no deixa de sorprendrem és ni més ni menys el fet de  que anys desprès i amb diferent context, la història es torna a repetir, i això em dona a demostrar que el ser humà mai aprèn dels seus errors. Ho sento molt.