dilluns, 27 de juny del 2011

AVUI VA DE FANTASMES


Molts de nosaltres, jo el primer de tots, alguns cops quan anem pel carrer o ens topem amb algun ser humà fora del que entenem o podríem entendre com a  “normal”, sempre sota el nostre criteri i condicionament social, l’ posem un qualificatiu, i que per el normal acostuma a ser despectiu. Ara, en els nostres temps, pot ser fins i tot ens reprimim, i quan veiem un mutilat o un deficient ja no el assenyalem com a Sub-normal, els mitjans, la educació i la pròpia ètica personal, ens han ensenyat que hi han paraules o qualificatius que ja de per si poden ser despectius, i un Sub-normal a passat a ser un minusvàlid, cosa per altra banda dins de la lògica i de la correcció de convivència.

El que no perdonem però és a les persones que entenem com a “Normals”, si fugen dels nostres paràmetres no triguem gaire en etiquetar-les sense saber res ni mica d’elles, per exemple, quan ens topem per carrer amb una dona que pels seus atributs físics desperta els nostres instints, de seguit pensem que és sexualment activa, quan hi han moltes possibilitats de que estigui acomplexada i fins i tot pateixi de la esquena degut al sobrepès pectoral. Quan una dona de semblants atributs va vestida de forma lluïda, i fins i tot de bona marca en llocs poc adients, de seguit pensem que es dedica al comerç carnal o al intercanvi de favors sexuals per diners, quan és més que probable que només tingui una mancança de gust o d’elegància (De tots hauria de ser sabut que ser elegant no és vestit car si no vestir de la forma adient en cada moment i lloc) I d’immediat alguns pensen que  podrien ser-ne uns dels afavorits, pensen en emportar-se l’ha a casa fins i tot, però mai els hi passa pel cap, ni per un moment que se’n puguin enamorar i molt menys que puguin fer-hi una parella estable, això és només cosa per dones “decents” i vestides “normals”.
De la mateixa forma, quan ens creuem amb una persona amb un vehicle ostentós, pensem que de segur no és ric per la seva capacitat de treball, o per la seva fortuna personal, ni tant sols pensem que te el vehicle perquè en contes de dilapidar els diners anant a veure al Barça tota la temporada allà on vagi del Mon, se’ls ha gastat en allò que li agrada. La nostra societat perdona llençar temps i diners anant a Anglaterra a veure un partit de futbol, però no perdona lluir una camisa de cent-vuitanta Euros amb un rèptil de fil encastat al pit.

Les persones no valoren per exemple que una persona que va amb un vehicle que s’entén com de “luxe” però vell, deguem-ne de fa deu anys, el porti perquè no en pot comprar un altre molt més còmode per ell, o per contra, un humà qualsevol, es pot dilapidar seixanta mil euros en un tot terreny japonès sense que ningú li digui ni boca, però si se’n gasta vint-mil amb un esportiu, ja d’immediat queda classificat de “Fantasma”.

I aquí volia arribar, a parlar del “Fantasma”. La nostra Societat sempre masclista, per molt que no ens agradi admetre, de la mateixa forma que assenyala pejorativament a qualsevol dona aparent, ben vestida i no diguem conduint un vehicle car, i de ben segur que s’equivoca, però que l’instint diu al “Senyalador” que no li faria res passar-se una hora amb ella intentant intercanviar fluïts, però que mai s’hi casaria ni hi tindria fills;  també assenyala, per enveja, i amb molta profunda enveja, a tot aquell que fa exactament allò que al senyalador li hauria agradat fer, però que les seves capacitats econòmiques, professionals, o fins i tot gustos personals o de parella no li permeten: Tenir un cotxe car, portar un rellotge de cert nivell i cost, viatjar a lloc exclusius, vestir adequadament, tenir una casa “Especial”, gaudir d’una cultura i llegir llibres escollits... Vaja, cosses que a la vista del “Senyalador” o persona “Normal” fan que, qui las gaudeix sigui un “Fantasma”. Quan en realitat, ell es un miserable amb menys gust que un gripau:
Va de vacances a Cancún o a Santo Domingo, segueix, com ja he dit, al Barça, porta roba comprada al Corte Inglés, però de tan mala qualitat que a mitja temporada ja no aguanta el sisè rentat, llegeix al Buenafuente en contes de la Ayn Rand, i va amb un Monovolum caríssim, que consumeix molt i contamina més. I paga una hipoteca per una casa unifamiliar de proporcions quadrades i disseny multitudinari, que serà l’herència dels seus fills.
Això sí, no li costa res senyalar com a fantasma a aquell que no te el que ell, o li sembla que el que té , és molt mes car que el que te ell, quan en realitat no en sap res d’aquella persona.
I sense cap mena de rancúnia, es dedica a escampar el seu criteri a tot el seu voltant, que no per casualitat son del seu mateix gust, i com que acostumen a ser majoria, no triga ni un moment a que aquella persona, de gustos “diferents” se li pengi el Sant Benet de “Fantasma”.

Sense menjar-s’ho ni beure s’ho i quasi sempre sense coneixement no cap mèrit, una persona “normal” passa a ser un “Fantasma” per obra i gràcia d’un o varis envejosos. I que els seu únic delicte ha estat viure en un entorn social que li ha admirat, però a l’hora envejat les seves qualitats o característiques personals i/o professionals, pels senzill fet de que “ells” han estat del tot incapaços de fer de la seva vida quelcom interesant.

El que és metge, perquè tot el dia està voltat d’infermeres, el que és pilot d’avió, perquè tot el dia viatja, el que és polític perquè de segur que fa sopes, el que és advocat, de ben segur que és un mafiós, el contractista d’obres perquè te un munt de diner negre, el que fa moda perquè tot el dia està ficat al ben mig de models, el maître d’hotel perquè ha estafat un bon pessic, l'altre perquè s'ha apropiat d'unes quantes bones patents industrials...
I així un darrera d’un altre els envejosos van engrunant vides de gent que de ben segur mai ha merescut aquesta sort, al contrari, ha estat un professionals envejables i amb unes qualitats humanes dignes d’admiració...

Però fins i tot quan aquests demostren de forma sobrada qui son i que saben fer, i que mai han estat allò que la vox populi els ha penjat, que han estat persones de confiança, amb un cervell privilegiat, amb una preparació professional que ha deixat bocabadats  a qui ho ha conegut. Mai han acabat de tenir la confiança perquè qui mana no te prou ganes ni arguments per enderrocar aquest mur de mentida que hi ha al voltant de la víctima, en definitiva, que tan se li fot, fins i tot s’han donat casos de persones que amb una capacitació molt per damunt del grup se’ls li ha demanat no dir-ho per no avergonyir i “menysprear” la mediocritat de la resta i no fer-los ombra.

No vull dir amb aquest escrit que de “Fantasmes” no n’hi hagin, estic segur que n’hi han i molts, i probablement en podria assenyalar a algun, però la meva vara de mesurar un “Fantasma” abans de sortir del seu estoig, mira de veure en aquella persona, molt més que l’aparença i intento entendre la seva situació personal i entorn, per llavors, només llavors, començar a mesurar, i tot i així, mai de la vida m’he vist amb la capacitat de valorar directa i públicament a algú que hagi pensat que pot ser-ho, com a tal de forma categòrica, però si en canvi que us podria assenyalar a molts miserables i mediocres, que van anomenant fantasmes al pas del seu camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

VisitCounter